A més, un terç dels lesionats pateix afeccions suficientment greus com per frenar o detenir les seues carreres. Per tant, hem de considerar els músics com un dels col·lectius amb major risc de patir malalties professionals o tecnicopaties.
L’origen de tots els mals sol radicar en el fet que, en cap dels casos, el disseny de l’instrument s’adapta suficientment a les característiques anatòmiques del músic. Això, comporta l’adopció de males postures i genera tensions. Podríem citar molts més condicionants (per exemple les condicions socials i les pressions laborals) però, sense menysprear les altres causes, el factor fonamental no és altre que el treball repetitiu. I, sense cap dubte, aquest és el taló d’Aquiles del músic. Tots els gests que realitza els repeteix moltes vegades.
Els problemes més freqüents podrien englobar-se en dos grans grups: els deguts a l’acumulació de tensions (contractures musculars) i els provocats pel moviment repetitiu (sobrecàrrega i sobre-sol·licitació muscular, tendinitis, dit en ressort, etc.).
Segons una enquesta que és va realitzar en 1995 per el grup d’estudis mèdic-musicals a 302 músics, de tots els estils de música, en el àmbit territorial de Catalunya, es va veure que el 34,5% dels músics enquestats tenien alguna afectació, en el cas dels músics de corda el número d’afectats augmentava fins al 57% dels enquestats.
Quan se’ls preguntava pels motius i la zona del cos afectada, el resultat apuntava al coll amb un 23% i l’extremitat superior amb un 39% (18% del canell,13% dels dits i 8% de la mà), i els motius existents apuntaven un 27% d’ansietat, un 20% de depressió i un 20% de tabaquisme.
D’aquesta forma, podem veure que el principal problema que presenten els instrumentistes de corda són les lesions cervicals. Aquestes lesions són fàcilment evitables si es corregeix la postura, el coixinet i/o la barbeta; i la zona més mòbil com és la mà, que pot donar patologies com els dits en ressort, tendinitis, o, la més problemàtica, la distonia focal, d’origen neurològic.
Respecte a les afectacions psicològiques, els resultats són, com s’exposa anteriorment, els d’un quadre depressiu amb episodis d’ansietat, provocant efectes secundaris com podria ser l’augment del consum de tabac com a tranquil·litzant per combatre l’estrès pel fet de voler tocar i no poder.
D’aquesta forma podem afirmar que un gran nombre de músics “conviu” amb molèsties al llarg de bona part de la seua carrera i consulta a l’especialista quan és massa tard, al ser poc conscient dels problemes que té.
Des de la nostra clínica no ens centrarem només en el tractament de la lesió un cop apareix, sinó que analitzarem l’actitud postural de cada instrumentista de forma personalitzada i específica, adaptant el tractament i buscant les millors mesures preventives i ergonòmiques per no tornar a recaure en una lesió i poder tornar a gaudir de la música.
A diferència dels músics, els ballarins tenen una consciència corporal molt més interioritzada. Les necessitats d’atenció al seu cos també són majors. Fan estiraments i escalfament per evitar lesions, ja que són molt més conscients de què una lesió important pot acabar amb la seua carrera artística.
La major part dels problemes que presenten els ballarins solen ser per desgast, sobrecàrrega i sobresol·licitació del sistema múscul-esquelètic. Normalment solen patir afeccions a les extremitats inferiors i a la zona dors-lumbar.
El tipus de lesions més freqüents solen ser tendinitis, contractures, trencaments musculars, periostitis, fractures per estrès, esquinços de lligaments i afectacions articulars com la condromalàcia de la ròtula.
En aquest camp, nosaltres tractem, en primer lloc la pròpia patologia i el dolor agut associat a ella i després es treballa la prevenció i el manteniment per tal que el ballarí pugui tornar a la seua activitat amb les millors condicions físiques i evitar futures recaigudes.
